Irreverències...
El primer que hauríem d’entendre al mirar les obres de Xavier Escribà i Teo Soriano és la importància del mitjà; i el segon, que el mitjà és, precisament, l’únic que compta en les seves obres. Podríem dir que ens trobem davant la plasmació visual de la famosa màxima que el canadenc Marshall McLuhan va immortalitzar ara fa exactament 50 anys: “El mitjà és el missatge”. Sentència que potser algú encara la consideri irreverent.
No hem de buscar gaires coses més. Quan ens situem davant les obres d’aquests dos artistes, allò que veiem, és el que és i la intenció de l’artista és fer-nos partícips de la pròpia i bàsica materialitat que conforma i constitueix l’obra en si. En certa manera, és un retorn a una mena de gest primitiu, despullat de pàtina civilitzadora. Així de senzill, i alhora així de complex. Fins i tot, així d’irreverent.
Els materials emprats, genuïns protagonistes de les seves obres, tot i ser els habituals en l’ofici, acaben sobtant a l’espectador, tant per les alteracions a les que han estat sotmesos, com per la total negació a la tradicional jerarquia del seu ús. Elements que es consideren tradicionalment superflus, com un tros d’embalatge, un retall de tela, una peça intranscendent de fusta, gruixos de pigment sobrant... són dotats de personalitat pròpia. Allò que prèviament era inert o invisible, ara adopta vida i visibilitat. Algú hi haurà que això ho trobarà irreverent.
I és cert que a l’espectador li pot semblar desconcertant el que experimenta visualment, però és un veritable exercici de descoberta el que el sotmet i el captiva. Les lògiques narratives que hom de vegades espera trobar en l’art, son aquí sorprenentment transcendides i transformades en una lluita entre dinàmiques contraposades: raó i ordre vers instint i embriaguesa. L’espectador és animat a deixar-se endur per l’energia i l’impuls sorgit d’aquesta xocant i equilibrada pugna. Segurament, massa irreverent pel gust d’algú.
El resultat d’aquesta col·lisió, ens lliura, en el cas de Teo Soriano, agosarats assemblatges de fustes, metalls i papers, i pintures que de lluny semblen camps de color uniformes però que, en acostar-nos, hi visualitzem un ambigu i enigmàtic univers d’irregularitats i violacions, perforacions i imperfeccions deliberades que aporten textura a l’obra i anivellen la tragèdia inherent en el fet d’actuar tant irreverentment. Aquesta anihilació és, de fet, el procés creatiu que rau al fons de les obres de Xavier Escribà. El seu mètode inicial és arranjat i calibrat doncs treballa en capes pictòriques seguint una ordenació numèrica concreta – una ordenació que acaba donant pas a l’alteració. L’obra, en la fase final, esdevé plegada, perforada, ferida, agredida. Aquest íntim i privat procés de destrucció no és res més que una reordenació, l’edificació d’una despullada i renovada presència que evocarà allò que duia a l’interior.
Crear i re-crear, endins i enfora, calma i violència, l’apol·lini i el dionisíac, tot això, amalgamat, és l’univers d’aquests artistes, el seu mitjà, el seu missatge... un missatge irreverent.
Marc Domènech Tomàs
El pes de la materialitat