L’art reflecteix la llum viva de la veritat en la foscor de la vida humana.
(Pic Adrian, Réflexions sur l’univers sonore, París, 1955)

L’exposició traça un recorregut complert per l’obra pictòrica que l’artista va realitzar durant aquesta dècada i serveix per contextualitzar la teoria que ell va batejar amb el nom d’Essencialisme. És la primera vegada que una exposició es centra en aquest aspecte tan fonamental de la seva obra i que tan significatiu fou pel desenvolupament de la seva carrera artística. És en aquestes obres on l’artista reprodueix la seva obsessió per la simplicitat i la concisió, alhora que cerca un equilibri, insòlit en aquella època a la península ibèrica, entre l’ascetisme de la geometria i la llibertat de l’informalisme.

Les seves pintures d’aquesta època han estat sovint descrites, pels crítics i historiadors del moment com Pierre Restany, Gillo Dorfles, Carlos Areán, Juan Cortés o Àngel Marsà, com a obres silencioses i austeres en les quals l’artista hi incorpora sempre elements que tensen la composició amb la finalitat de crear una pintura sensible amb vincles amb el món de la música i la ciència. Aquest equilibri entre dualitats amb l’objectiu d’atènyer una anhelada universalitat atemporal és el que a ell més l’interessava i el que sempre va maldar per aconseguir. “L’Essencialisme, com a moviment, té una condició de totalitat (...)”, va dir ell mateix.