“Al marge de la seva condició estètica (qüestió que es pot relacionar parcialment amb la noció de gust), l’art ha de ser un element de comunicació i d’aportació crítica. A partir d’això, l’art pot tenir veu en la renovació de la cultura. En tot cas, jo no ho concebo més que com un testimoni que aporta dades i planteja qüestions a la societat, la història i l’art”.
(Joan Rabascall, 1976)

Irònic, mordaç i provocador, l’obra de Joan Rabascall (Barcelona, 1935) sempre ha girat entorn a la denúncia política i social. Després d’instal·lar-se a París al 1962 gràcies a una beca per estudiar a l’Escola Nacional de Belles Arts comença a desenvolupar la seva carrera com a artista conceptual. Rabascall utilitza el seu art com  a denúncia enfront a les formes artístiques tradicionals qüestionant inclús els que fins ara havien estat els conceptes ideals de bellesa, tècnica o qualitat, emprant per a aconseguir-ho nous suports i mitjans plàstics com la impressió digital, la reproducció fotogràfica o el vídeo. Una autèntica ruptura enfront als convencionalismes artístics i estètics previs; ara, la idea o el concepte cobren un valor fonamental.